El passador

«A la vora de l’aigua, les restes d’un bot esventrat vomiten munts d’algues negroses. Detecto un tros de joguina rosa atrapat a dins. Una ràfega de vent aixeca el magma i deixa veure una cara de nina. Les algues m’evoquen unes bestioles immundes que ho haurien devorat tot excepte aquest cap de plàstic. Una nova ventada s’endú unes bosses més enllà. Semblen globus punxats de tots els colors provinents d’una festa. Un núvol vingut d’enlloc amaga el sol i em recorda la tempesta prevista. Que no remugui els dos dies següents. Si el vaixell ha de sotsobrar, que sotsobri a davant.»

Quan de l’esperança algú n’ha fet, com diu en Seyoum amb cinisme, el seu fons de comerç, quan s’ha convertit en un dels passadors més grans de la costa líbia, i quan té el cervell devorat pel cat i l’alcohol, encara és capaç de tenir humanitat?.

És la qüestió que es planteja quan arriba l’enèsim comboi ple de candidats desesperats a la travessia. Amb aquest carregament particular torna de sobte tot el seu passat: la seva família destruïda per la dictadura a Eritrea, l’allistament forçós al campament de Sawa, les escenes de tortura, la fugida, l’empresonament, el seu amor perdut...

A través dels destins creuats d’aquests migrants i del seu botxí, Stéphanie Coste dibuixa una gran crònica de la història d’un continent desfigurat. La seva escriptura, d’una força inaudita, tallada amb cisell en un ritme panteixant, ens arrossega al més profund de la bogeria humana.

«La meva veu agredeix el silenci: “Pares ja de les collonades amb les teves angoixes? No, però què són aquests ulls de verge espantada? Ets un senyor de la guerra! Recorda com has arribat aquí! Vols que et refresqui la memòria? Vas patir i ara tu fas patir. Governes l’infern. Tu i ell treballeu braç a braç, només compta això. Amén”».